El 30 de novembre vàrem celebrar el Dia Internacional per la Lluita dels Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), en un intent de desestigmatitzar la malaltia i a les persones que la pateixen.

Fa molts anys que lluito contra un sentiment de culpa terrible, cada vegada que menjo. Provo de normalitzar els moments dels àpats però…

La menopausa tampoc no m’està ajudant gaire, però tiro de fortalesa mental per acceptar-me i, tot i que insisteixo a fer exercici per no perdre massa muscular, sembla que no hi ha prou.

Malgrat tot, em sento orgullosa de ser capaç de reconèixer aquest sentiment frustrant com una malaltia i de no deixar-me caure en la profunda tristesa que durant anys m’ha acompanyat, cada vegada que no m’he pogut posar uns pantalons.

Diumenge, però, en un intent desesperat de comprar-me una camisa blanca, bàsica (no una brusa, no una samarreta...una camisa), gairebé em torno a enfonsar. La talla més gran que vaig poder trobar: la 42. Ni a cap botiga, ni online...només canviant de model ('oversize') i de preu (òbviament) en vaig trobar una, però ja no era el que jo necessitava. 'Oversize'? Per tapar què?

Vaig marxar a casa decebuda i trista, una vegada més. Ara em queden per davant uns dies de feina intensa per treballar l’autoestima i curar la ferideta que em diu que el meu cos és diferent.

Per qui tingui dubtes: faig una talla 44.