L'independentisme està en el seu pitjor moment amb la discussió provocada (sembla ser) pels fugitius a Waterloo, per un costat, i pels engarjolats, per l'altre. Sánchez per aconseguir la Moncloa va negociar amb ERC. Els deutes reconeguts, que ha d'anar tornant, l'obliguen a acords importants a adoptar, entre ells el pressupost com a prioritari.
Entretodos
L'enfrontament entre ERC i JxCat es fa cada cop més evident. La darrera és la posició de Torra, que com si fos en època col·legial -perquè no ha participat en la negociació amb l'Estat- ara se li acut (a ell o per indicació de Waterloo) que per tirar endavant la taula de negociació cal un "relator". Tornem-hi!
Una taula negociadora en què es podia parlar de tot, sense ratlles vermelles. Ara, surt Puigdemont i posa condicions sense haver entrat ni tan sols a concretar qui en formarà part. És la manera d'aturar-ho i justificar el victimisme independentista, venent la moto als correligionaris, eludint com sempre la culpa de la situació.
Sobiranistes: no creieu que això és com "la cançó de l'enfadós". La gent està farta de sentir les mateixes raons? Cal replantejar-se la situació i valorar el que s'ha aconseguit fins ara, adoptant la posició negociadora que sembla ben plantejada amb dues parts. Primerament fent allò que diu "si no pots amb l'enemic, uneix-te a ell", i llavors, comença la negociació. El benestar dels catalans és una prioritat. Més endavant, si les circumstàncies ho aconsellen, es continua parlant.
Les separacions matrimonials són complicades i comporten danys col·laterals. En aquest cas, la separació d'una petita regió amb la resta de l'Estat seria molt més greu. Seny català, que ens caracteritza, si us plau!