Ha tornat a passar. Un any més. El cinemes, de gom a gom, han quedat col·lapsats altra vegada. Les multituds s’han congregat a les sales per visualitzar les pel·lícules que normalment no haurien anat a veure: segurament, s’haurien esperat fins a poder veure-la per la televisió, llogar-la al videoclub o descarregar-la il·legalment d’internet.

La Festa del Cinema se celebra durant tres dies laborables consecutius d’octubre. Tres dies en què les entrades valen 2,90€. Una veritable ganga per a aquells amants del cinema que hi anem amb assiduïtat i ens deixem, setmana sí, setmana no, de 7€ a 8€. I si hi vas el dimecres, fan veure que et fan un favor i t’ho deixen a 4,5€.

Els que freqüentem les sales de projeccions quan no és la Festa del Cinema estem farts de veure sales gairebé buides projectant tristament la pel·lícula per a tres persones, o empleats de braços creuats rere la barra de les crispetes. I quan posen les entrades a 3€... Sorpresa! Els cinemes es desborden, les sales arriben a l’aforament màxim i venen més crispetes i begudes que mai. Deu ser molt difícil adonar-se que la gent deixa d’anar al cinema perquè s’ha convertit en un luxe.

També deu caler molta visió de futur per veure que els ingressos, malgrat l’abaratiment de l’entrada, són superiors, perquè els espectadors es multipliquen per quinze i el menjar i les begudes segueixen venent-se. I, a sobre, els empleats treballen, amortitzen l’enorme despesa de llum –que seria la mateixa amb les sales gairebé buides, com de costum– i reduïm la pirateria. Potser que ens ho fem mirar.