No m'agrada el rap ni Pablo Hasél, però fa dies des que van començar les manifestacions pel seu empresonament i totes han acabat en disturbis i crema de contenidors, la qual cosa deploro i condemno rotundament. Però hauríem d'estudiar els motius del descontentament juvenil. És sorprenent que quan això passa a l'altra punta de món s'analitzen les causes en profunditat, però quan passen als nostres carrers ho atribuïm només a exaltats.

Aquests joves haurien d'estar començant la seva vida laboral, llaurant-se un futur, pensant a casar-se, comprar-se un pis o una casa, tenir fills i gaudir d'unes merescudes vacances. I a quina realitat s'enfronten?

La meitat no trobarà feina i els que aconsegueixin un contracte rebran sous de mil euros o menys, malgrat estar ben formats, dominar les noves tecnologies i parlar idiomes. Amb els preus de l'habitatge, no podran casar-se, ni tenir un sostre seu. Hauran d'oblidar-se de tenir fills i, amb les normes cada cop més exigents per jubilar-se, només uns pocs tindran els anys cotitzats per cobrar una pensió.

Ningú els escolta ni valora la seva opinió, no poden qüestionar el Govern o el model d'Estat o s'arrisquen a anar a la presó o els enviaran 10.000 uniformats per apallissar-los com van fer l'1-O.

Els seus pares i avis tenien l'esperança que amb la mort de Franco tot canviaria. Però a ells se'ls insisteix en el fet que això és una democràcia plena i la millor Espanya possible, i per això és inútil aspirar a res més. Com veuen, tenim molta sort si només es cremen contenidors.