L'herència que ens deixa el Festival d'Eurovisió aquest any és altament gratificant per a l'empoderament de la dona. Les dues cançons que més recordarem, 'Ay mamá', de Rigoberta Bandini, i 'SloMo', de Chanel, defensen l'univers femení amb estils tan diferents que semblen contradictoris: una des de l'homenatge a la figura universal de la mare, el compromís i la lluita; l'altre, des del lluïment de la dona orgullosament sexualitzada i d'aparença superficial. Conceptes que també explora la Rosalía en el seu fascinant 'Motomami'.

Els que som fills de la Transició espanyola i hem estat educats en la llibertat d'expressió i 'mamat' l'alliberació sexual dels nostres pares, ens trobem perduts en aquest escenari on tot s'hi val. Veiem a les nostres filles defensar el joc no sexista i reivindicant el futbol femení, però 'perreant' reggaeton a la primera de canvi i lluint melic i natges a la que poden. Elles ho veuen tot natural i defensen una sororitat on tot té cabuda. Per tant, és la nostra mirada contaminada per la tradició del patriarcat la que ens condiciona.

Potser és el moment de començar a acceptar que les normes estan canviant i que el veritable feminisme passa per no posar més etiquetes sinó gaudir-ne des de la llibertat de cadascú sense interferir en la de l'altre. Perquè "no se confundan, señora' y señore'; yo siempre estoy 'ready'" per ser la dona que decideixi ser.