Filosòficament el terme 'justícia' ha adquirit diferents significats al llarg del temps segons l'objecte a què es refereixi, i, els pressupostos ideològics o ètics des dels quals es proposa la seva definició; tots entenem que la justícia és el principi que ha de regir les relacions dels membres de la societat entre si, dels legisladors i governants amb el poble, sobretot, per tal de garantir el bon funcionament del sistema democràtic. A la Grècia clàssica, la figura del jutge fou objecte de reflexions constants posant especial èmfasi en la importància de la rectitud i imparcialitat dels magistrats. Així, per exemple, no podien acceptar regals. Plató, en el seu diàleg sobre Les Lleis, exigeix que els jutges que acceptin regals rebin pena de mort.

Si entenem la justícia com a la virtut per arribar a la veritat, podríem pensar que existeix la justícia absoluta, però al llarg de la història, els fets ens demostren el contrari en el moment en què no tots som tractats igual davant la llei. Tota disciplina porta parella la seva ètica; sovint es parla de l'ètica dels jutges als quals se'ls suposa que no donaran per bo allò que no ho és, o almenys fins a esgotar el sistema legal per arribar a la veritat. Si realment és així, la labor dels jutges i magistrats com a administradors de justícia i servidors de l'interès general, adquireix summa importància per al progrés ètic de la societat.

Es tracta doncs que, per salut democràtica i per moralitat, la justícia es mantingui separada del poder polític; que sigui conseqüent, és a dir, ha d'assegurar un trencament de privilegis en la manera com s'exerceixen i apliquen els instruments de justícia; l'existència d'unes lleis justes, aprovades per tots i referides al benestar de tots; lleis que fomentin els comportaments solidaris i la recerca de l'interès comú, per damunt dels interessos particulars.

Caldria reflexionar seriosament sobre a qui empara la justícia i perquè alguns individus reben un tracte especial.