Sempre he pensat que en aquest país ser discapacitat és un luxe, o més aviat, que per poder ser discapacitat dignament, has de tenir la cartera ben plena.
Entretodos
Jo, per poder anar a qualsevol lloc necessito la cadira de rodes. Estem parlant de les meves cames. Abans no ho sabia, però ara m’he assabentat que tenen un valor i cotitzen com les d’una model o un esportista. Resulta que la setmana passada i fora de garantia se'm va espatllar la cadira elèctrica que, com he dit abans, fa el paper de les meves cames. Se la van emportar per arreglar-la i de pas fer-li l'ITV i, una setmana llarga després, me la van tornar... amb la factura inclosa.
Considerant que per comprar la cadira m’apliquen l’IVA superreduït del 4%, perquè per canviar un cable (que no és de titani) que porta l’electricitat de la bateria em carreguen el 21%? Quan no és nova, ja no és un article de primera necessitat? Una cadira elèctrica no és un electrodomèstic que, si s’espalla, de vegades et surt més a compte no arreglar-ho i comprar-te un de nou, estem parlant de 3.500 euros cap amunt, inasumible.
Em sembla increïble que per comprar-me un Ferrari em carreguin el mateix IVA que pel 'luxe' de poder sortir de casa meva; increïble que per comprar-me un abric de pell de foca em cobrin el mateix IVA que per arreglar la burxada d'una roda; demencial que apliquin el mateix IVA a un 'caprici' que a una necessitat perentòria; inadmissible que comparin una cadira de rodes amb un 'dolby surround'.