Cada vegada que camino pel carrer Verdi de Gràcia tinc la sensació de viatjar en el temps. En un passat –o futur– sense coronavirus. Els caps de setmana és ple a vessar. Molts grups d'amics beuen cervesa i mengen a fora dels locals on no se'ls permet estar. Són tants, i estan tan a prop els uns dels altres, que semblen un gran grup, una gran festa. Riuen, criden i s'abracen.
Entretodos
El carrer Verdi durant el cap de setmana em recorda les Rambles en època de turistes o el Soho de Londres en plena ebullició. Has d'obrir-te pas per poder passar i es noten les ganes de gresca. Les restriccions comencen a pesar, i la gent comença a passar de les restriccions.
Un altre aspecte que em crida l'atenció és que gairebé ningú porta la mascareta posada. Alguns la duen penjada a l'orella, alguns sota la barbeta. I no puc evitar pensar en els bars i restaurants que no poden obrir de nit encara que es respectin les distàncies, i en les múltiples restriccions dels espectacles culturals.
Potser aquests grups d'amics estarien al teatre o al restaurant si aquests estiguessin oberts. I potser hi hauria distància entre ells i portarien la mascareta.