1976. Ara ja tinc l'esperança que aquell José María Espinás, que va néixer el 7 de març de 1927, no morirà mai. No és que hagi descobert el secret de la immortalitat. No és cap truc ni pacte amb el dimoni. Ben al contrari, és la llei la que --sembla-- farà impossible la mort d'aquell infant. Si està a punt de ser autoritzada la inscripció en el registre civil dels noms catalans --Josep, Jordi, Anna, Francesc, Mercè...-- és evident que una colla de persones demanarem al registre que es corregeixi la nostra inscripció i se'ns reconeguin els noms autèntics. De manera que espero arribar a temps de morir-me legalment com a Josep Maria --ja que no hi vaig poder néixer-- i aquell
José María, que durant tants anys he dut a l'esquena del paperam oficial, se salvarà de la defunció i passarà a l'eternitat dels llimbs.
El dret al nom és fonamental. Fins ara aquest dret ha estat legalment ignorat --ja sabem que aconseguir l'harmonia dels drets i les lleis és la tasca difícil i responsable dels juristes' i provocava situacions que eren, a la vegada, irritants i grotesques: un pare compareixia per a declarar que li havia nascut un fill que es deia Josep 'perquè efectivament se'n deia; i se'n diria tota la vida--, i resultava que algú decidia, contra la voluntat del pare i contra la realitat objectiva, que aquella criatura es deia José. (...)
Esperem que ben aviat el Registre serà real, a més d'oficial. Com eren reals tantes esqueles als diaris. Cada vegada han anat morint més Peres, més Neus i més Enrics que mai no havien nascut. La certificació de defunció havia de dir per força Pedro, Nieves i Enrique, però als diaris es podia --es pot encara-- corregir l'error si es paga l'anunci de la mort. Pagant sant Pere (i no san Pedro) canta! O sigui que els catalans moríem dues vegades, que ja són ganes de morir.
1997. A Salamanca hi ha un seguidor del Barça --n'és entusiasta des de fa més de 30 anys-- que ha publicat una curiosa carta a 'El Periódico'. Diu que "denuncia" aquest fet: "Quan se celebra un èxit esportiu a la plaça de Sant Jaume, sistemàticament s'associa el crit de 'Visca el Barça!' amb el de tipus nacionalista 'Visca Catalunya!'". Diu que això tenia sentit abans, quan qualsevol ocasió era bona per expressar el sentiment del poble català. Ara ho troba malament, perquè creu que amb aquest doble crit "s'exclou una gran quantitat de seguidors que no vivim a Catalunya".
Jo aspiro a comprendre el senyor Iglesias, barcelonista indiscutible, absolutament meritori vivint a Salamanca, i només li demanaria una petita reflexió. Imaginem que l'equip del Betis guanya una copa, i que quan la gent ho celebra en una plaça de Sevilla es posa a cridar "¡Viva el Betis! ¡Viva Andalucía!". Em sembla que no m'equivoco si penso que ho trobaria natural. També "denunciaria" com a inconvenient que si l'Sporting de Gijón guanya una copa la gent hi afegís '¡Viva Asturias!'"? (...)
Si les coses ja són una mica complicades, la percepció de les coses encara ho és més. I en comptes de demanar que una cosa no es faci, potser és més interessant preguntar-se per què es fa. Sospito que si costa d'entendre aquest "Visca Catalunya!" afegit al "Visca el Barça!" és perquè a la Salamanca del senyor Iglesias, quan l'equip de la ciutat té un èxit no es crida mai "¡Viva Castilla!". Estic segur que moltes d'aquelles coses difícils que dèiem començarien a aclarir-se una mica si els castellans es decidissin a cridar "¡Viva Castilla!". Els entendríem millor, i ens entendrien millor.
2011. La vida és plena de sorpreses. Algú hauria pogut creure que un dels millors negocis que es poden fer en aquest món es perdre unes eleccions? Ja sé que ara protestaran moltes persones que aspiraven a obtener un càrrec polític i no ho han aconseguit. Però no parlo de gent normal. Parlo dels cracs de la política, dels que han tingut alts càrrecs, i que tenien la missió de governar un país i que, després de patir un fracàs, han sabut convertir-se en triomfals governadors dels diners. Tota la premsa en general va informar la setmana passada que la companyia elèctrica Endesa ha fitxat l'antic president José María Aznar com a assessor. Diuen que Aznar pot ajudar l'empresa a créixer a Sud-amèrica. Per aquesta col·laboració cobrarà 200.000 euros cada any.
No hauria dit mai que l'expresident estigués tan extraordinàriament capacitat per fer créixer Endesa als països de l'Amèrica Llatina. Quan manava a Espanya no es pot dir que se li notessin gaire aquestes excepcionals qualitats. Però és evident que la companyia no pensa pagar-li una fortuna anual a canvi de res. Autèntics genis dels negocis, d'experiència acreditada en el seu camp, no guanyen pas tant. (...) Són dotzenes. Dotzenes d'antics càrrecs d'importància que ocupen llocs importants a les xarxes financeres i empresarials. I penso, inevitablement, que quan feien un paper en la política no vam saber adonar-nos de la seva categoria. (...)
Si em sap greu no haver ocupat un lloc rellevant en el món de la política és perquè ara no puc ser assessor de res que valgui la pena. Jo recomano als joves d'avui en dia, desconcertats la majoria, que estudiïn per a ser assessors.