Sóc Màrius Viella Sabater, nascut un plujós 25 de març de 1936 a les 9 del matí, al carrer Santa Llúcia -en aquell temps, el carrer del Camp Gran- de La Bisbal d'Empordà. No quedem gaires bisbalencs que tinguem a la memòria una ciutat cap de partit judicial i capital del Baix Empordà -és el partit judicial número 3 de la província de Girona-, en què les bicicletes, els carros i els ramats eren els amos dels carrers, juntament amb la mainada jugant a pilota -normalment de draps i serradures-, a rotllo o a saltar a corda. Tot això ja és història. Ara toca poder escriure una altra història que s’ajusti als temps que han de venir i que hem de preveure.

Totes les ciutats i molts pobles han crescut sense control, esclaus de l’especulació. Si no hi posem remei, haurem d’arrencar plantes del bosc per poder sembrar llegums i cereals per al consum humà, perquè tot serà edificat i asfaltat. A més, el consum de carburants contaminants obliga a prendre mesures estrafolàries per protegir el planeta.

No és la primera vegada que escric i suggereixo l’aprofitament de les aigües plujanes, el sol, el vent i la biomassa -referint-me al sotabosc, ja que ara ja no tenim flequers ni indústries que cremin aquest producte de la natura per coure pa ni ceràmica, com tampoc es consumeix gaire carbó vegetal-.

Una de les meves grans preocupacions és l’aigua en termes generals, però en particular a La Bisbal i al Baix Empordà.

Començaré per l’aigua de consum humà, de subministrament municipal però depenent del poder atorgat a l’ACA, que disposa del control dels rius i del subministrament mitjançant empreses que monopolitzen l’aigua i els preus.

A punt i preparat per emprendre el viatge que tots hem de fer i del que no en torna ningú, però amb la perspectiva que si mai torno a néixer, voldria trobar la meva ciutat, La Bisbal d’Empordà, millor de com la deixaré. Voldria trobar una resclosa a l’indret de can Fanals, de dos metres d’altura i vuit d’ample, que servís de passera per travessar el riu Daró i retingués l’aigua que s’escorre de les Gavarres per alimentar les deus d’aigua bona. Voldria trobar reconstruïda la canonada que portava l’aigua al dipòsit a dalt del puig, a tocar de can Metller, i que donava aigua al convent dels Frares, a les últimes cases de la carretera de Vulpellac i a tota La Bisbal, des dels pous de la Font de l’Arbre, perquè la meva ciutat pugui consumir aigua sense purins ni nitrats. Sé que això és molt costós, però a mi ara beure aigua a casa, pagant la que bec i la que no puc beure, em costa entre 70 i 80 euros cada mes.

També hi podem afegir els sistemes de construcció, com també ja he suggerit. Voldria trobar que les noves construccions i la majoria d’habitatges ja existents gaudissin d’energia solar, de calefacció i aire condicionat comunitari i sistema d'aprofitament de les aigües plujanes per als sanitaris i la neteja.

No és la primera vegada que ho suggereixo a l’administració, però els interessos particulars sempre han posat i posaran traves.