Aquest 12 de febrer ha començat el judici sumaríssim contra l’independentisme català. Deu líders polítics i dos dirigents d’organitzacions civils estan acusats de delictes de rebel·lió i sedició. A Catalunya la societat ho està vivint molt malament i està esgotada d’haver d’estar manifestant-se contínuament.

Ara tothom està molt centrat a saber quants anys de condemna cauran als acusats, però em sembla que el tema important no és si la justícia espanyola farà un judici just i proporcional, sinó que la justícia espanyola ha prevaricat en admetre el cas com a delicte, perquè està clar que no hi ha hagut cap delicte -així ho han certificat les justícies d'Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Escòcia després d'examinar les peticions d'extradició fetes per Espanya, reclamant els polítics catalans exiliats en aquests països-.

Per tant, encara que hi hagués absolucions o condemnes baixes, ja hi ha hagut prevaricació en utilitzar fraudulentament la justícia per fer por i amenaçar aquest moviment polític. Es demana un referèndum d’autodeterminació vinculant, un projecte tan legítim com qualsevol altre, que posa histèric a l’Estat espanyol, un estat ultranacionalista provinent d’una dictadura feixista que no s'ha depurat en el trànsit a la democràcia de fa 40 anys.

Catalunya fa molts anys que fa manifestacions multitudinàries i que demana de negociar amb Espanya una sortida política a l’anhel de la societat catalana, però Espanya ignora la demanda i es nega a dialogar. Per tant, el referèndum autoorganitzat de l’octubre de 2017 va ser tan sols una mobilització per fer-se escoltar. Espanya, en lloc de gestionar políticament un problema polític, l’ha derivat a la justícia, i ara som aquí: patint un judici polític impropi d’un país de la UE.