Prou. La gent ja no pot més. Jo no puc més. La vida segueix uns camins que estan fets d'incerteses i de pors i de manipulacions i de tot de coses que amb prou feines comprenem. I tenim fills que fan preguntes i ja no sabem què respondre perquè no sabem quina és la resposta. La de veritat. Seguim com si res estigués canviant, normalitzant a passes massa grans allò que en el fons ni comprenem ni assimilem. Però seguim bategant i seguim fent-nos preguntes i seguim, simplement seguim. I el futur es desdibuixa i tot podria ser i aquell abisme que s'obre sota els nostres peus fa més vertigen que mai. Perquè hem après a viure amb allò que som, aconseguim, fem. Un present erràtic que dibuixava un futur imperfecte, però ens ajudava a aspirar. Ara, perduts en l'espiral del present, comencem a veure com perdem el futur. Aquells tòtems socials que ens ajudaven a sentir-nos segurs, s'esquerden i ens ho mirem amb els braços creuats com si això no anés amb nosaltres. I tant que va de nosaltres! Som una societat precària, amb manca d'esperit crític, vulnerable, manipulable i empresonada en la llibertat que diem tenir. Som el resultat de la conxorxa de la mandra, de l'apatia i fem llibres convençuts que procrastinar no només una opció, sinó que és la millor. I ens deixem endur sense l'al·licient de la vida fins el funeral de la nostra mort. Com qui passa pàgines d'un bon llibre només assaborint les vocals. I ens reflectim en la il·lusió òptica d'allò que volem aparentar, ni tant sols ser. I el plaer del 'like' es fon amb la felicitat que no tenim i que no tindrem perquè la dopamina es menja la serotonina. I aquest simple principi bàsic no ens permet res més que pensar en nosaltres mateixos i ser, si cap, una presa més fàcil del futur que ens prenen vestit d'elixir de vida.

Prou de pensar en un, cal pensar en tots, cal tenir consciència social, cal veure el món amb tots els ulls possibles. Si no, ens veurem abocats a una vida sense demà. Avui.