Una mirada fixa de cap a peus, un petó sonor llançat a l'aire, un balboteig que exalça la qualitat del seu físic. Diàriament, moltes dones pateixen qualsevol mena de micro assetjament. Succeeix en els carrers i locals, sense distinció d'hora ni lloc.
Entretodos
Reflexiono i intento prendre'n perspectiva. Contrasto opinions amb companys, amics i familiars sobre la gravetat de l'assumpte, però no obtinc resposta que em convenci. Potser hem acabat assumint que això succeeix, que ignorant-ho es converteix en menys desagradable. Que no és el millor que pot passar-te; però sent lamentablement realistes, tampoc és el pitjor.
D'aquesta manera, i per desgràcia, veig com el micro assetjament es converteix en trivial, en un acte insignificant, en un pes suportable que hem d'assumir. Res a fer.
I segueixo sense convèncer-me. ¿No hi ha res a fer?