Els premis Goya es presenten cada any com un excel·lent aparador que permet certes reivindicacions necessàries dins la societat espanyola. N’hi ha dues que em semblen destacables: la pluralitat lingüística i el paper de la dona en el cinema.
Entretodos
Enguany sembla que la primera ha estat tinguda en compte: d’entre les cinc nominades a Millor Pel·lícula trobem un film en llengua catalana, un altre en llengua basca, una en anglès i la resta en espanyol. Es té en compte la diversitat, la riquesa i el talent de les diferents comunitats autònomes i, en certa manera, s’allunyen els fantasmes del centralisme.
Molt més greu em sembla la segona reivindicació, i és que enguany, més que mai, empesos pels casos derivats del 'cas Weinstein', hauríem d’haver donat visibilitat al treball dut a terme per les dones dins l’àmbit cinematogràfic. Però les dades continuen sent feroçment pessimistes: només un 26,8% de les nominacions als Goya van dirigides a dones. Els casos de Carla Simón o Isabel Coixet són vertaderes 'rara avis' dins el conjunt. És per això que hem de continuar lluitant per la igualtat d’oportunitats i reconeixements, tant en l’àmbit del cinema com en la resta d’àmbits socials i professionals. Perquè, sinó, seguirem tenint la sensació que ens hem trobat amb una altra oportunitat perduda.