Porto gairebé 20 anys impartint classes de llengua catalana en instituts de secundària. Exercint en localitats on l'única usuària del català a la classe sóc una servidora, ja que l'alumnat és de diversa procedència. No vaig vestida amb l'estelada ni canto Els segadors. Però, a l'aula, he escoltat el "Yo soy español, español". M'han pintat a la pissarra 'VIVA ESPAÑA' i he vist agendes "tunejades" amb el toro d'Osborne. Això és nacionalisme. I he fet l'orni per respecte als diferents sentiments o identitats. Un dia, una xiqueta em va dir: "No me gusta leer en catalán. Es como si llevara un zapato en la boca." Es va quedar tan ampla i jo vaig callar perquè el meu objectiu és que aprenguin de lletra, com abans es deia.

Els professors programem i corregim, atenem pares i mares, seguim cursets d'innovació pedagògica, duem a l'hospital els ferits en hores lectives o els alleugem amb la farmaciola, resolem conflictes, defensem la pau i ens estimem el jovent amb el qual compartim excursions, patis, tallers o conferències. Aprenem per i amb ells.

Dit tot això, algú pot pensar que ens resta energia per inocular-los el virus del catalanisme al cervell? Algú, realment, creu que som els responsables que mutin en éssers independentistes?