Quan em preguntaven perquè havia escollit aquesta carrera, cosa que era sovint, sempre responia que ho tenia molt clar des de ben petita. I era cert, recordo posar totes les meves joguines assegudes al llit, agafar la meva pissarra i començar a ensenyar. No em va costar gens posar de primera opció el grau en Educació Primària, però si tornés a escollir ara, potser les opcions canviarien. Què ha passat doncs, em pregunto?
Entretodos
Potser serà per les expectatives que tenia i que s'han anat reduint fins ara, que estic cursant tercer? Serà per totes les classes teòriques que he fet i les poques pràctiques (menys d'un mes) realitzades fins ara? Serà per la manca de professors amb pràctica i la poca motivació que m'han transmès? Serà per les assignatures sense sentit i poc relacionades amb la futura professió? O serà la carrera en si?
Sé que és molt fàcil lliurar-nos de culpabilitat a nosaltres mateixos, però a mi no m'han faltat ganes de treballar, esforç, constància i dedicació en aquests tres anys de carrera. I potser hi continuo amb l'esperança de que alguna cosa canviarà, amb l'excusa de que ara ja és massa tard per deixar-ho, amb la idea de que és l'única manera d'arribar a ser mestra algun dia. Però potser no sóc jo la que m'hauria de plantejar el meu futur, potser realment hauria de canviar alguna cosa; alguna cosa en la meva carrera, en la meva universitat, en el sistema educatiu, en el país...