Aquest panegíric en memòria de la meva germana Rosa, que va morir en pau i en companyia dels seus el passat 31 de gener a la llunyana Normandia (França), ja és el quart que escric desprès què en poc més de cinc anys hagi perdut els pares, un germà i la Rosa. Ella era la gran dels cinc germans i jo el petit. Ens dúiem 11 anys i, en cert grau, durant la meva infantesa més tendra ella va exercir el rol de mare quant a aquelles coses que la meva mare de veritat no podia materialment assumir, doncs la mare treballava i exercia totes les feines de la llar que implica una família de set membres.

No cal dir que el pare treballava així mateix, fins al punt en què hi havia dies que amb prou feines el podíem veure, si no era a l'hora dels àpats. Els pares van donar-nos una infància tranquila i feliç, sense mancances ni materials ni sobretot afectives, a costa de treballar sense parar i sense queixar-se pas massa. A casa nostra ni sobrava ni faltava de res quant a les necessitats materials bàsiques. Però hi havia un sentiment d'unió i amor vertader i sincer d'uns envers els altres que conformava un tot incondicional que excel·lia per la seva abundància.

És clar que tots discutíem, ens enfadàvem i rèiem i jugàvem, senzillament perquè ens estimàvem de veritat per damunt de tot plegat. Si hi ha un record d'aquells anys que m'emociona és el dels àpats, on tots set compartíem taula. I menjavem, parlàvem, réiem i gaudíem de l'escalf mutu amb el sentiment mai expressat però sí viscut i sentit de formar part d'un tot del què llavors en deien família. Un dels meus primers records lúcids és la imatge de la meva germana Rosa donant-me de menjar, la qual cosa m'emociona i fa que, en recordar-ho, cada dia que passa l'enyori més.

Si busqueu avui dia una família com us la he descrit no crec pas que la trobeu. El buit existencial que deixa Rosa no el podré ni omplir ni substituir per ningú ni per res i només desitjo que quan arribi la meva hora m'hi pugui retrobar. Déu vos guard.