Hem de sortir de casa amb bolquer? Un dia qualsevol, sobre les 20 hores. Estació FGC Plaça Catalunya. Comprovo que el lavabo està tancat, li demano a un empleat si me’l pot obrir, però a causa del covid es nega rotundament. M’espero a l’andana, però la necessitat es converteix en urgència. Busco un altre treballador i li torno a demanar si us plau, però les normes són les normes. Li suplico, literalment m’estic pixant al damunt. “Senyora, són les normes, jo no hi puc fer res”. Em cauen les llàgrimes i li prego, doncs em veig pixant-me a sobre. “Senyora, amb el covid estan els lavabos tancats, no es permet entrar ningú. Són les normes, no la puc ajudar”.
Entretodos
Es clar, amb el covid qualsevol norma, per absurda que sigui, és vàlida. Ens estan idiotitzant. Arriba el meu tren i pujo. Em cauen gotes de suor. Soc conscient que la bufeta no m’aguantarà tot el trajecte fins a casa. Davant l’evidència que no puc aguantar més, surto just abans de tancar portes. Em dirigeixo amb desesperació al primer racó que trobo i abans de poder ni descordar-me els pantalons, ja em baixava cames avall l’orina descontrolada deixant un bassal a l’andana.
No us explicaré com em vaig sentir ni la impotència tant humiliant que vaig experimentar. Em pregunto: què hauria passat si qualsevol d’aquests llestos que dicten les normes hagués estat al meu lloc? Els establiments essencials estan oberts. És més essencial un estanc que un lavabo? Un lavabo és menys essencial que una floristeria? Es vol estalviar el sou de les treballadores de la neteja? Què passa amb la gent gran? Què passa amb qualsevol mortal que necessiti anar al lavabo, sigui gran o petit? A qui correspongui, pot explicar per què estan els lavabos tancats? Per què una cosa tan humana i de la que tothom en té necessitat s’ha convertit en una carrera d’obstacles?
Una cosa tinc clara, el covid està transformant la nostra societat, l’està fent més injusta, més inhumana, i contra això no hi ha vacuna, només sentit comú.