Últimament hem sentit parlar molt de la 'Llei Celaá', (a Catalunya des del 2017, ja tenim el decret d'inclusiva) que alguns defineixen com la llei que pretén carregar-se les escoles d'educació especial. Degut a aquest fet han sortir diverses corrents; unes defensen l'escola especial i altres, la ordinària.

Segons he pogut llegir, el que vol aconseguir aquesta llei es que les escoles d'educació especial esdevinguin centres de recursos educatius (CRE) i només en casos molt concrets atendre alumnes amb necessitats de suport molt gran.

Llegint aquesta llei, em sorgeixen alguns dubtes. Ens estem centrant en l'infant o jove, i en que és millor per al seu desenvolupament en totes les seves dimensions? Què passarà amb els infants que a nivell físic/ intel·lectual no necessitin un suport però sí a nivell social i de conductes adaptatives? Aquesta llei proposa un sistema educatiu més inclusiu, però la inclusió és real o és utòpica? Molts dels alumnes amb necessitats educatives especifiques (NEE) que actualment estan escolaritzats a l'ordinària van a les aules de suport intensiu d'escolarització inclusiva (SIEI), i per tant no estan amb els companys que els hi tocaria per edat. Llavors, podem parlar d'inclusió o estem parlant d'integració? I per últim, el que més em preocupa és el benestar socioemocional d'aquestes persones, que no passin a ser 'nens mascota/nens bebè' o a patir 'bullying'.

M'agradaria concloure amb la idea que sí estic a favor d'un sistema que inclogui a tots els alumnes, ja que aporta beneficis per a tots, però el que em sembla més important és que quan parlem d'infants o joves amb diversitat funcional, ens hauríem de centrar en cada un d'ells per a decidir el que és millor i on estarà i podrà desenvolupar-se millor.