M'agradaria que algú m'expliques si aquestes mesures que s'estan implementant (i que jo qualifico d'inhumanes), englobades dins l'esgarrifós epígraf de distanciament social, s'aniran atenuant a mida en què previsiblement ho farà també la càrrega letal d'aquest virus o si han arribat per crear un pòsit de costums que acabarà definitivament per aïllar-nos.

Tenint en compte que ben aviat ens començarem a habituar a interrogar-nos a través de planxes de metacrilat, a les funestes separacions de seguretat que impossibilitaran la més mínima confidència o a la consigna, fal·laç, de què qui no ens besa o abraça ho fa a fi de sanitosa bona voluntat, parlant en plata: consentirem de veritat renunciar a ser persones? Ens deixarem prendre aquesta necessitat de ser-ho? Ei, que no és parlar d'una cosa menor, eh? Ni una niciesa qualsevol. És parlar de drets bàsics!

Potser la solució serà tornar voluntàriament a confinar-nos a casa. Per només sortir-ne a estones, a prendre solitàriament l'aire. No debades (potser) algú va assimilar el mot 'pau' a les quatre parets que encerclen l'espai interior del qual hem vingut a convenir com a llar, i a posseir com a nostra. Estaria pensant en el futur, ara fet ja aquest present que ens interroga?