El dia 10 d'octubre ens vam reunir al local de la Fundació Malalts Mentals de Catalunya un grup d'usuaris de Salut Mental i monitors pertanyents a la Fundació per a dirigir-nos després amb autocar a un restaurant del Port Olímpic de Barcelona. Tots nosaltres, malalts i monitors, celebràvem alhora el Dia Mundial de la Salut Mental i el 25 aniversari de la Fundació.
Entretodos
Quan vaig pujar a l'autocar, vaig veure, al costat d'un company que devia tenir la meva edat, un seient buit. Li vaig preguntar si podia seure, i no em va respondre res. Durant el trajecte, quan el mirava, ell mirava cap a la finestra. Vaig començar a jutjar-lo per aquest mutisme, i com sempre, prejutjar porta a conclusions errònies.
Al restaurant vam seure a la mateixa taula, i em vaig adonar que començava a parlar amb companys i monitors, i em començava a mostrar el seu cor de poeta. Portava alguns exemplars d'un llibre seu de poesia. Vaig començar a fullejar-ne un, i vaig trobar-hi un llenguatge i un món poètic sorprenents. Li vaig comprar un exemplar.
L'experiència va ser inoblidable i alliçonadora. ¿Quants cors de poeta s'amagaven rere tots aquells rostres a vegades perduts, a vegades riallers? En paraules d'Alejandro, el poeta trobat: «Me equivoqué, te equivocaste, lo veo cuando me miras, cuando me atrevo a mirarte», ¿Em vaig equivocar, et vas equivocar, ho veig quan em mires, quan goso mirar-te?