Des de fa un temps, em sento estrangera vivint a Castelldefels perquè cada vegada és més difícil escoltar català en el dia a dia, reduint-se a parlar-lo a la intimitat.

El comerç local ha estat substituït (per falta d'ajuts i voluntat de l'Administració) per grans superfícies i franquícies amb uns horaris i preus impossibles de competir, la globalització s'ha imposat i quan t'hi dirigeixes en català responen amb gest adust i mala cara, com si anessis a complicar-los la vida, i t'acaben atenent de mala gana. Fins i tot m'han arribat a dir que sóc tossuda per seguir parlant en català o bé que directament els parli en espanyol.

Si has de demanar un taxi al vespre demana'l en castellà, perquè la telefonista no entén les hores en català ("tres quarts de vuit", cas verídic).

Fins i tot la nostra parròquia, amb el vist i plau del senyor rector, s'ha castellanitzat, les misses en català tenen menys solemnitat i s'han abreujat. Un altre exemple és la revista mensual 'Mar i Muntanya' que edita la parròquia: a la corresponent d'aquest mes d' octubre, en català ja només li ha quedat el títol.

Faig aquest escrit com un clam d'ajuda perquè si no posem cura donarem la raó a tots aquells que diuen que l'idioma català és mort i jo, personalment, no vull formar part d'aquella reserva índia de la cançó de La Trinca.