Molts dels que vàrem néixer als anys 40 o abans, temps de vaques flaques i de racionament on el pa escassejava, per a dir-ho suament, què els embotits no més els menjaven els rics (no és demagògia) -no com ara que els xacoters neden en l’abundància-, vàrem passar moltes dificultats per a sortir endavant. Dit això em resulta fantasmagòric que es pugui enjudiciar pel seu passat franquista qui fou president del Comitè Olímpic Internacional, i no pel fet de que, gràcies a ell, no l’oblidin, es varen aconseguir els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona i, per descomptat, no sols per llegir un “paper” a Lausana.

El cost total de la remodelació de l’Estadi Olímpic, Port olímpic de Barcelona, Palau Sant Jordi, les seus de Castelldefels, Banyoles, La Seu d’Urgell i moltes més que ara mateix no recordo, va suposar, segons he pogut llegir, una inversió de 6.728 milions d’euros i l’impacte econòmic fou de 18.678 milions d’euros.  Crec que tant l’Ajuntament de Barcelona, com la Generalitat i el Comitè Olímpic Espanyol, tindran la documentació pertinent. Però que serveixi com exemple que entre 1988 i 1992 es varen invertir més de 27 milions d’euros en instal·lacions esportives que avui en dia tots ens estem beneficiant. 

És molt simple per a qui no s’ha mullat mai el “pompis”, possiblement per l’edat, fer una crítica de Samaranch recordant el seu passat. Els hi puc assegurar que no tinc res a veure amb ell.  Per finalitzar i sense voler entrar en cap polèmica, crec que, com a molts catalans -incloent-hi l’alcaldessa Ada Colau-, que el senyor Samaranch es mereix que li donin el seu nom a l’Avinguda de l’Estadi.