Un company em va trucar fa unes setmanes per xerrar. Vam quedar a fer  una cerveseta i va sorprendre'm. Vaig quedar impressionat quan em va  explicar que s'havia quedat sense feina, que tenia sis mesos d'atur  cobrant 320 euros  (l'última feina era de mitja jornada) i que en tres  setmanes el treien també de l'habitació que té rellogada. Té 41 anys,  és espavilat i sembla que s'ha de menjar el món, però és un exemple  més de com estan les coses. Em va explicar que havia anat a la PHA, on  va descobrir casos molt més punyents que el seu. I que va anar també a  serveis socials, on el podien ajudar a pagar el primer mes d'una nova  habitació, però que estaven desbordats amb tots els casos que els hi arribaven.

La setmana passada em va tornar a impressionar. El vaig veure a un  acte d'En Comú Podem fent una aportació econòmica, tot i la seva  situació, per a una campanya electoral en que aquesta candidatura ha  renunciat a demanar crèdits als bancs. Si tota la indignació i tot el  patiment que hi ha a la nostra societat, omple les urnes del proper  diumenge, la alternativa és possible. Encara hi ha esperança!