Aviat serà el cinquè aniversari dels atemptats del 17 d'agost a Barcelona i Cambrils. Aquest dia va ser importantíssim, i mai no ho oblidarem. I des de llavors, n'hi ha un abans i un després. Mai no tornarem a ser els mateixos.

I si, a la vida n'hi ha fets inesborrables que ens marquen per a la resta, aquest mateix 2017 vam tenir l'1 d'octubre. I en acabat, els judicis-farsa i la repressió que segueix i seguirà. I el 2020 ens va arribar la pandèmia, i aquest any la invasió d'Ucraïna; i, per rematar-ho, la crisi climàtica.

Fa 15 anys eren pocs els independentistes, la majoria vam fer el salt més tard, i aquesta evolució, per a bona part de la població de base, és irreversible, diguin el que diguin les enquestes interessades. Mentre que, com hem vist i veiem, molts dels dirigents independentistes han efectuat una diguem-ne, contrarevolució, al gir de 180 graus, n'hi han donat un altre, per trobar-se en la situació de partida.

I aquests dirigents 'reevolucionats', en lloc de fer un nou servei al país, i donar-se per amortitzats, intenten continuar dirigint-lo, des dels seus llocs de 'rellevància' o, més ben dit, d'irrellevància', atenent el gir esmentat i efectuant de generació tap.

I ara, havent confirmat les 'males arts' de les clavegueres de l'estat contra Catalunya, i sense haver demanat perdó, ni pel sagnant 17-A, ni per l'espionatge, etc., algú, amb una mica de sensibilitat, ètica i moral, pot confiar en 'dialogar' amb un estat que s'ha mostrat amoral, perpetuant la confidencialitat fins a l'infinit? La nostra generació no tenim dret a conèixer la seva manera d'actuar? Sembla que NO.

Tots coincidim que el diàleg i la negociació, en abstracte, són positius, però quan són utilitzats com un xantatge, una estratègia de l'estat per afeblir el moviment independentista; quan és usat com un troià contra nosaltres...